El llibre fotogràfic d’autor, de l’editorial a l’autoedició [Diàleg]. +llibres d’autor [microexposició].

El llibre fotogràfic d’autor (o fotollibre, com més us agradi) en ple boom expansiu a través d’editorials petites i honestes i d’un nou fenomen autoeditorial sense precedents destapa la capacitat que té la fotografia d’adaptar-se a aquest format.

La fotografia és còpia, és “print”, és imatge original seriada, bidimensional i apte per a la impressió en un espai molt propi com un llibre. El llibre està guanyant la preeminència dins l’objecte en fotografia en detriment de la còpia sobre paret que veu com cada cop té sortides més deficients. En canvi, el llibre és un element personalitzable que permet que una obra sigui contextualitzada en un objecte palpable, personal i sobretot assequible per artista i públic. Finalment és ideal per imprimir-hi el sentit d’obra unitària, acabada, contextualitzada, creativa. 

Just a punt d’estrenar-se una de les mostres que més versaran sobre aquest tema, Fenomen Fotollibre (Foto Colectània – CCCB) que s’inaugurarà el proper 18 de març, i coincidint amb la primera edició de Montblanc Vila del Llibre, hem apostat per col·locar el món del llibre fotogràfic d’autor en un panoramana eminentment literari per destacar que, dins del món del llibre, l’escriptiura no és l’única manera d’explicar històries. 

Sota el títol El llibre fotogràfic d’autor, de l’editorial a l’autoedició [Diàleg]. Hem preparat una matinal sobre el tema amb una taula rodona entre els fotògrafs Josep Bou i Pep Escoda que es completarà amb la mostra +llibres d’autor [microexposició] amb una selecció de llibres de fotografia d’autor consultables i que es podrà veure durant tot el cap de setmana de Montblanc Vila del Llibre.

VVAA (foto Xavi Moix), PROXIMITAT, VVAA, Passanant Foto, 2013 - Ed. Institut d'Estudis Ilerdencs, 2013 -  VVAA, (foto William Klein), Editat, exposat. La fotografia, del llibre al museu, Ed. MNAC, 2005 - Quico Estivill - Albert Carreras, ab intra, Ed. Casa de la Cultura de Girona, 2017 - Ignasi López, AGROPERIFÈRICS (versió Huarte), ed. BSIDE Books, 2013

El llibre fotogràfic d’autor,
de l’editorial a l’autoedició [Diàleg].

Josep Bou + Pep Escoda + Albert Carreras (moderació)
Dissabte 1 d’abril de 2017 12 h
Cal Castellví, Plaça Poblet i Teixidó 7, Montblanc

+llibres d’autor [microexposició].
1 i 2 d’abril (durant horaris d’activitats Vila del llibre)
Cal Castellví, Plaça Poblet i Teixidó 7, Montblanc
Més informació a Montblanc Vila del Llibre 2017
www.viladelllibre.cat/montblanc


+llibres d'autor [microexposició]
Seleccionats

La fotografia de Narcís Darder, reinventar la realitat
Ed. Fundació Vilà Casas - Glòria Bosch (Coord.), 2015
PROXIMITAT de Miquel Abat, Maria Gregori, Ivana Larrosa, Carles Llop,
Conchi Martínez, Xavi Moix i Cori Pedrola
Ed. Institut d'Estudis Ilerdencs - PassanantFoto, 2013
Desvio de Pep Escoda
Ed. Pep Escoda, DOMO-A, 2016
Hortus botanicus de Conchi Martínez
Ed. Conchi Martínez, 2010
Van Pinhole Solivella d'Edgar Rosich
Ed. Edgar Rosich, 2016
Paisatge Bilateral, fanzine 1 d'Albert Carreras
Ed. Albert Carreras, 2017 (Versió Còpia Lab)





'AB INTRA' a ARCO

Recorregut d’ab intra, més parades. 

Amb encara l’exposició oberta a Girona una nova derivada del projecte ens ha permès presentar una carpeta/llibre d’artista a ARCO, que no deixa de ser la fira d’art amb més assistència del món, serà a Madrid del 22 al 26 de febrer de 2017. 

Hi presentem l’edició de la carpeta post-titulada Ab intra, Trajectes llum, que forma part de l’expo. És una obra gràfica que compta amb una selecció de 5 fotografies, una d’elles un negatiu imprès, d’ab intra. L’edició de la sèrie de 10 carpetes és a càrrec de Tristan Barbarà i està integrada a la secció ArtsLibris de la fira. Properament (a l’abril) serà a Barcelona per l’ArtsLibris “original”, la fira internacional dedicada als llibres d’artista i a les edicions artístiques especials, en el seu emplaçament d’origen a l'Arts Santa Mònica. El recorregut de l’editor ens fa pensar que es podrà veure internacionalment també a Lisboa, Berlin i Miami, potser Basel. Ja ho anirem concretant. 

La sèrie és una selecció dels centenars de fotografies de trajectes de llum que es van fer a la Cova de la Font Major de l’Espluga, analògiques, incloent un positivat d’un dels negatius (que lliga amb l’aspiració llum/foscor de l’exposició i que és una interpolació de les dues peces de gran format que estan a l’expo) i alguna de digital, tot només una petita part de l’ingent quantitat de producció que es va fer per la mostra, ben seleccionada.


Carpeta gràfica Ab intra, trajectes llum.
Quico Estivill & Albert Carreras
Ed. Tristan Barbarà Editions, 2017 

És un punt més del recorregut de les peces fotogràfiques de l’exposició, que es pot veure encara a la Casa de Cultura de Girona, i que ja tenen el seva versió en llibre d’autor a la qual es suma aquesta peça com a llibre d’artista/carpeta gràfica amb les 5 fotografies. Una exposició profundament marcada pel còrpus narratiu de Quico Estivill amb el qual vaig poder col·laborar en aquestes peces, co-signades. Cal el meu agraïment per deixar-m'hi participar i deixar que sortís de la tasca emminentment tècnica per poder participar-hi a nivell creatiu en part de l'immens projecte d'ab intra. Les peces fotografiques que hi tinc deuen ser menys del 5% de tota la matèria de l'exposició, pintura, instal·lació, escultura, videografia, objectes... una obra ben travada (més info).

Podem tractar l'obra gràfica gairebé com un llibre d’autor, al costat del llibre d’artista que també trobarem ocasió de presentar properament. Tot un repte. Excel·lents edicions totes elles. Tot ben resolt, n’estem satisfets. El llibre d’artista, en format carpeta, el que va a ARCO, ha passat per les mans de Còpia Lab, el millor laboratori de Barcelona i està sota el segell editorial internacional de Tristan Barbarà Editions. Ah! i inclou el poema de Victor Sunyol, excel·lent, que completa la triangulació amb Estivill i un servidor. Crec que és una peça de primer ordre amb uns acabats excel·lents. 

ARCO, here we go!



'AB INTRA' PRODUCCIÓ

Es materialitza un cicle llarg de col·laboració en part tècnica i en part compositivo-creativa amb Quico Estivill. El seu ab intra, presentat primer al MVR i en mutació després a la Casa de Cultura de Girona (Diputació de Girona fins el 18/03/17), arriba a un punt que tendeix a la finalització, entenent però que no és un projecte circular i que no específicament ha d’acabar amb un punt i final. El projecte, obra molt personal i autobiogràfica, pot seguir obrint camins subterranis no necessàriament endreçats en un trajecte creatiu i permanent de l’artista, recorreguts similars als camins dels tèrmits punt d’inici de l’argumentari per altra banda.

Vaig començar la col·laboració amb ab intra a raó de donar suport fotogràfic al recorregut de l’artista per la foscor a la Cova de la Font Major de l’Espluga. La primera sessió a la cova va comportar vora un centenar de fotografies digitals, amb plena llibertat meva ja. La necessitat de fer una segona sessió dins la cova i la decisió ja d’apostar per una obra de grans dimensions, la fotografia més gran que he produït mai (207x145 cm.) ens va fer optar pel format analògic amb una càmera de plaques Cambo.

trajecte de llum, analògic en giclée sobre paper muntat en metacrilat 207x145 cm
© Albert Carreras & Quico Estivill, 2016

Les provatures d’estiu amb la càmera de banc òptic, adaptada al mig format per poder tenir un treball viable a la cova, es van fer a la llum de dia abans de poder fer les sessions en les condicions crítiques de la cova: un noranta-i-molt per cent d’humitat, la impossibilitat (gairebé) de manipular material, pel·lícula i òptiques (amb l’aigua sobrepassant la cintura) i l’imprescindible ajuda de l’equip d’espeleòlegs de la cova, bàsics per guiar-nos a dins i ajudar-nos a moure el material, a qui cal agrair la paciència alhora de deixar que el Quico treballés durant hores mentre jo feia una tasca fotogràfica amb un ritme molt lent.

L’esforç del treball amb banc òptic i l’analogia pura i dura, amb material sensible en color (suportat posteriorment pel bon saber fer de l’equip del laboratori Còpia), és un repte que tot fotògraf entoma sense pensar, però que es va recargolant a mida que es topa amb la minuciositat necessària per treballar amb aquestes tècniques.

De les imatges resultants en va sorgir força material que ha acabat per ser obra de l’exposició (ab intra – sessions cova) però també molt altre material fruit del contacte cada cop més proper amb el sentit artístic de la proposta i l’anar localitzant les peces del trencaclosques estivillà, multidireccionals, tremendament pluridisciplinaris, un mareig pel qui no hi està avesat on res es descarta i tot s’utilitza. Es podrien fer una segona i una tercera mostres amb el material no exposat. S’han fet també reproduccions posteriors i sobretot l’edició limitada de 10 capses-marc amb 5 fotografies cada una en giclée sobre paper Hahnemühle 60x85 cm. editades i signades que formen un conjunt de gran bellesa en un llibre-marc amb reproduccions de màxima qualitat a càrrec de Còpia Lab.

I finalment el treball en el llibre ab intra on també he pogut participar amb la reproducció de les obres de la mostra i en la redacció d’un text inicial. En quant a la reproducció de les obres en sí cal dir que és una meravella treballar amb aquestes textures, amb la incidència de la llum, amb peces úniques com l’“ab dicens” la peça amb el poema de Víctor Sunyol executat sobre vidre ennegrit manualment. I tota una relació d'obra física amb noblesa de materials varis: fusta, cera, guix, vidre, paper, coure, or... els llums de carburo daurats, els olis, els leds intestinals, l’escòria de coure, el burí i la punta seca sobre la planxa, el gravat, l’audiovisual, la disputa nua sobre el conglomerat... gairebé infinit; acció d’artista total, empetitint la meva simple col·laboració, tant tècnica a voltes que no es mereix ni ser destacada. El catàleg és una obra d’art en sí. Excel·lent perquè és el que perdura si l’exposició s’esquartera amb obra venuda i acaba fent impossible re-ajuntar de nou tot el discurs matèric del projecte.



Pàgines d'Ab intra / quico estivill
Ed. Casa de Cultura de la Diputació de Girona Fundació Carulla, 2017
-->

INGRÀVIDA BELLESA

Fixeu-vos bé en aquest títol: Ingràvida bellesa. Posem que us el diuen sense cap afegitó. Posem que no sabeu a què fa referència. ¿En què pensaríem? En la tija d’una flor rara i fràgil, per exemple, una d’aquelles flors el nom de la qual se’ns escapa —nosaltres que no tenim el bell costum de sortir al bosc a herboritzar, com feia el poeta Joan Perucho!—, una flor gairebé alada que, quan la toquem en anar-la a collir, se’ns desfà als dits. O ens vindria al cap un lepidòpter, també. Sí, una d’aquelles papallones que tant atreien l’escriptor Vladímir Nabokov, potser perquè tenia el color variable i delicat d’un adjectiu misteriós quan s’aplica a un nom rememoratiu, i perquè s’escapava de la presó del salabret (o de la ploma, el salabret del geni), cosa que encara la devia fer més bella!

Eugeni d’Ors va distingir entre les formes que pesen i les formes que volen. Era, en definitiva, la manera que tenia Xènius de dur una mica més enllà l’antiga distinció entre el que és apol·lini i el que és dionisíac; una expressió, en definitiva, de l’oposició entre el temperament clàssic i el romàntic. Però aquesta ingràvida bellesa que estem a punt de conèixer a mi em fa l’efecte que, a desgrat del títol —magnífic, per cert—, aplega, amb una exquisida sensibilitat, les dues cares de la moneda; això és, la forma que pesa i la forma que vola. No sé si abans, en algun racó del món, s’havia mirat mai de reunir aquestes tres arts: la dansa, l’elaboració de vi i la fotografia. Segurament sí, perquè no hi deu haver res que no s’hagi inventat o descobert. Però avui voldria insistir en el projecte que han desenvolupat aquests tres artistes: la ballarina Jèssica Estadella, el celler Carlania i el fotògraf Albert Carreras.


Que hi ha bellesa en els moviments de la Jèssica, en la seva manera d’abraçar l’aire i de modelar el ritme, en la seva agosarada manera de reptar la gravetat (i en la seva manera —l’altra manera— de reptar per, tot seguit, envolar-se), ¿qui podria dubtar-ho? Que hi ha bellesa en la filosofia dels vins de terrer que desenvolupen en Jordi Miró i la Sònia Gomà-Camps, en la seva benaurada obstinació per brunyir el gust del trepat, no crec que hi pugui haver ningú que ho discuteixi. I que n’hi ha, també, de bellesa, en les fotografies de l’Albert Carreras, en la seva magistral perspicàcia per rescatar els cossos del llast de la temporalitat… això és, igualment, una cosa palesa, que cau de madura.


El que em fascina, però —encara més: el que em commou—, és que aquestes tres disciplines artístiques s’entrellacin (“com en la nit les flames a la fosca”, que va escriure el poeta Rosselló-Pòrcel), i que ho facin, cada una d’elles, des de la seva especificitat. És ingràvida, certament, la bellesa del moviment: la dansa representa una pintura efímera, dibuixa un retaule que, figura d’un núvol, es desfarà tot seguit. Es desfarà, aclarim-ho, corpòriament. Quin pes que tindrà, en canvi, en el nostre record. Quina consistència, el fet d’haver-lo experimentat com a espectadors, d’haver gaudit d’un monòleg de dansa com el de la Jèssica! Carlania és el nom d’un vi excel·lent, que a un penedesenc com jo li fa desvetllar emocions molt fondes, un punt més feréstegues i atrevides que les que solen provocar-me els vins de la meva regió. Els vins d’en Jordi i la Sònia pesen, certament, perquè enfonsen les arrels en la tradició, en la mil·lenària cultura del vi (que aviat està dit!). Però, alhora, volen —volen, sí—, perquè hi ha alguna cosa de temptativa i assaig, de risc (reeixit), en el fet de voler anar més enllà, d’aventurar-se sempre a fer sentir, partint d’una varietat antiga i noble, uns gustos que mai abans no havíem tastat. I d’en Carreras, ¿què en puc dir, del meu amic Albert? Estimo profundament el seu art, que tinc el privilegi d’haver acollit en un dels meus llibres recents de poesia. Ell és un esteta sense mica d’afectació, que no sols mira d’una manera absolutament personal, sinó que ens convida a mirar altrament: quants de detalls que hi ha, en les seves obres! Si ens presenta un cos, una cara, jo no puc mai deixar de pensar en els altres cossos i les altres cares que ens han conduït a aquells que ara mirem: els del jove, si el retratat és vell; els del nen, si el fotografiat és un adolescent. Si ha enfocat un paisatge, no em sé estar de rumiar com devia ser aquell mateix paisatge abans que la càmera de l’artista n’hagués immortalitzat els volums i els colors… El pes i el vol, també en les obres de l’Albert, són dues instàncies que viuen críticament harmonitzades. La bellesa de la seva mirada ens fa més savis: contribueix a l’acuïtat de la nostra pròpia mirada.


Dansa, viticultura i fotografia són, per tant, i a partir d’ara, arts que s’estimen. No deixem passar l’oportunitat d’assistir a l’estrena d’aquest espectacle. Perquè, com va escriure el poeta John Keats, “a thing of beauty is a joy for ever”.



Jordi Llavina




ALLAN POE

Durant tot un dia de tardor, trist, fosc, silenciós, quan els núvols pentinaven baixos i pesats al cel, vaig creuar sol, a cavall, una regió singularment lúgubre del país i em vaig aturar davant la pesada presència de la casa d'Edgar Allan Poe. Baltimore pudia perquè el boirós fred que girava pels carrers de fang permanent, barrejat amb els excrements de tota mena d'animals, no només feia notar una presència insana i contagiosa, sinó que remetia directament a les primeres estacions de l'infern dantesc. I davant aquella mateixa casa de l'escriptor maleït, a punt de la caiguda per una humitat pudent, tot i estar feta de totxana americana com poques, en una cantonada de la fi d'un carrer pastós i amb porticons d'un verd fúnebre a causa de les capes de liquens pesarossos, la sensació de desconsol davant una humanitat perduda encara horripilava més. Res més que horror podia crear-se rere un espai tant vaporosament putrefacte com aquell. I vista i gravada per sempre més aquella imatge, pujar les tres escales humides i tocar el picaporta d'Allan es convertí en gesta impossible per un vell com jo que, desvalgut, enfilà carrer tou avall mentre retronava la lacrimosa més forta que pugui cabre entre les tàpies d'una ment cansada, i sense haver pogut presentar els meus respectes al magister de la tinta densa per dir-li només que la bellesa del seu horror serà entesa per la humanitat, o no serà.


UN CEL DE PLOM

© David Ruano i Albert Carreras, 2015

Fotografia pel cartell de l'obra de teatre Neus Català, un Cel de Plom amb dramatúrgia de Josep Maria Miró, direcció de Rafel Duran i interpretació de Mercè Arànega. Ben aviat es podrà veure a Montblanc.

SINOPSI

La vida de Neus Català (1915), la darrera supervivent catalana del camp d'extermini de dones de Ravensbrück, és la història viva d'un segle i d'una lluita constant.

Quan va ser capturada i deportada als camps de Ravensbrück i de Holleischen va conèixer l'infern, però també la solidaritat i la germanor sense límits: "Envoltada de dones amigues i de dones desconegudes que patien el mateix destí que jo, em sentia sola i a la vegada em sabia acompanyada. En la nostra immensa solitud ens teníem les unes a les altres." Va sobreviure a l'horror dels camps de concentració gràcies a la força moral i a la solidaritat entre companyes. Quan van ser alliberades, es van prometre no oblidar.

Si conviure amb l’horror és insuportable també ho és intentar sobreviure’l i intentar viure amb una suposada “normalitat”, sobretot quan la majoria de les persones del voltant manifesten constantment la voluntat d’oblidar el passat. Neus Català, fidel a la seva incansable lluita per la memòria, va escriure el llibre De la resistencia y la deportación: 50 testimonios de mujeres españolas.

Els seus records, novel·lats per Carme Martí al llibre UN CEL DE PLOM amb una sensibilitat i una intensitat extraordinàries, són autèntiques lliçons de vida convertides en una llarga història.


Sala Muntaner, Barcelona

UN AVI, UN NÉT I UN MASSEY FERGUSON


Un avi, un nét i un Massey Ferguson, © Albert Carreras, 2015

Afortunadament en aquesta vida encara hi ha algunes coses que no es poden pagar amb diners. Que el teu nét t'acompanyi al tros deu ser, com a mínim, reconfortant. I pujar al tractor de l'avi és una experiència per a tota la vida.

Recordo les veremes al damunt del SAME vermell del meu padrí, assegut sobre un coixí apedaçat que a la seva vegada estava només deixat caure sobre un suport de ferro del tractor darrere el seient; apretant les dents si s'agafen sotracs dels forts, i el soroll, i com aquella màquina no s'aturava de cap manera, i com pulveritzava terrossos de terra, i lo grossa que era, tot i que era un tractor mitjà, però als ulls d'un nen no hi ha tractors mitjans, tots són immensos.

Ben agafat darrere sempre volia acompanyar-lo a descarregar al sindicat. Era una aventura que s'havia de negociar entre els cosins, tots néts, perquè al tractor només n'hi cabia un, potser dos si algú es posava a la cabina damunt del bastidor del pas de roda, on tampoc hi havia seient. Per a més tripulació quedava el remolc, on s'hi estava millor, et tocava més l'aire i era infinitament més còmode. Però ah nen! el remolc no és el tractor, al remolc hi va la càrrega, el govern de la nau és a la cabina, al costat de les palanques i indicadors, controlant el retrovisor mentre una estampeta del Sagrat Cor custodiava el camí.

UN ANY SENSE INSTAGRAM

Instagram és gratuïtat, gratuïtat d'imatges.
No interessa què s'hi penja sinó el ressò que té.

Instagram és a la fotografia el que McDonald's a la gastronomia, lo important és la quantitat, que sigui present a qualsevol lloc, els capitals que genera, l'impacte que té i, sobretot, la necessitat que l'esdevenir en qüestió de l'escena projectada es converteixi en trending d'interès popular, o millor encara, d'enveja popular.

Vaig obrir un compte d'Instagram l'any 2010, coincidint amb el naixement del projecte. Em suggestionava la idea de poder veure fotografia de molta gent, relacionada amb el fet de dur al mòbil una càmera en mà permanentment. Durant un temps va ser interessant, però poc a poc es va anar massificant i el que, dins la idea fontcubertiana de postfotografia semblava interessant, resulta que perdia interès dia a dia. És com un canal temàtic d'anuncis personals i dèries estranyes, com el concepte del foodporn, els gatets, els selfies i tot aquest mandongo infumable. Quan les empreses s'hi van abocar, venent producte, sigui el que sigui, la cosa encara es va tòrcer més.

Ho va rematar tot el fet dels drets sobre les fotografies, que estava en entredit, cosa que encara no he acabat de clarificar, amalgamat dins unes normes i condicions d'ús d'obligada acceptació. Facebook se'l va quedar, més gatets i competició de likes i seguidors.

Instagram és avui en dia el garbuix d'imatges més allunyat de la Fotografia que es pot trobar, i tot i que encara hi ha bon material i persones que hi creuen i mostren grans fotografies, vaig decidir, ara farà un any, tancar el compte i deixar-ho córrer. Em suposava una pèrdua de temps.

Potser és que ja em comença a superar, però prefereixo una fotografia una mica més pausada, amb cert contingut, més que el fet de disparar contínuament buscant ves a saber què... i això no vol dir que sempre s'aconsegueixi, però segur que s'intenta mirar d'aportar alguna cosa.



OBSERVATORI DEL PAISATGE

Notes de premsa de l'Observatori del Paisatge
El web de l'Observatori incorpora una galeria d'imatges d'Albert Carreras

Les fotografies formen part del projecte ‘Un paisatge bilateral' La portada del web de l'Observatori del Paisatge ha incorporat recentment una galeria d'imatges del fotògraf Albert Carreras amb fotografies de la Conca de Barberà, que formen part del projecte artístic "Un paisatge bilateral" , iniciat l'any 2014. 

El projecte tracta sobre el paisatge construït per l'acció humana a partir de la simbiosi entre la irrupció industrial i el substrat rural, que viu entre la dicotomia dʼun espai agronatural idealitzat i la implícita necessitat de subsistència. Tal com descriu el fotògraf, el projecte mostra "un paisatge que no és ni únic, ni estable, ni perenne i que viu en una permanent discussió urobòrica. Un paisatge que transcorre com a obra inacabada amb diversos perfils que es poden segmentar en paisatges construïts, paisatges reutilitzats i paisatges desconstruïts, destacant-ne una sèrie de paradigmes que exemplifiquen diverses modificacions paisatgístiques".



La galeria de Carreras s'afegeix a les d'Oriol Clavera, Martí Gasull, Jordi Bas, Carlos Albalá i Ignasi López, Jordi Bernadó, Rafael López-Monné, Aleix Plademunt, Jorge Yeregui i Carma Casullá, que des de fa mesos es poden veure al web. En aquest sentit, l'Observatori del Paisatge ha apostat des del principi per la fotografia com a eina d'informació, comunicació i sensibilització al servei de les polítiques de paisatge.

Observatori del Paisatge, 23 de juliol de 2015

POSTALART'15 PER ESPAI GARUM

Estic enamorat de les postals, les postals són una meravella de la humanitat. Transmeten bons desitjos des de llocs llunyans, transmeten amor a les persones que s'enyoren. Transmeten grans paisatges en petit format. Són fotografia compartida des del primer instant. Ah! carte postale, el qui et va inventar, en un paper oficialitzat amb segells de vida limitadíssima, morts darrere tinta negra datada, era un savi del record, de la nostàlgia i de la fotografia. 

Espai Garum organitza un concurs titulat PostalArt, o més ben dit, organitza una exposició col·laborativa de postals, perquè el premi del concurs no anima a participar-hi... però l'acció poètica que es troba dins l'ànima de la proposta és encantadora. 

Els hi he enviat aquesta postal que per darrere glossa això: 

Paisatge rural: tres tomàquets madurs sobre fons blau prússia
La ruralitat és la porta d'entrada a l'originalitat.
Cianotípia química, còpia única.    
Carreras, 2015
ullcluc.cat 

I espero que el senyor carter faci arribar aquest petit paisatge rural a la petita galeria universal.



_

© Albert Carreras & Lourdes Rué, 2017. Amb la tecnologia de Blogger.