L'ALBA PER L'ALBERT

Hi ha retrats que ens encaren amb la brutalitat de la vida. Vegeu, posem per cas, els que Richard Avedon va anar capturant al llarg i ample de l’Amèrica profunda: grangers i miners, dones amb el rostre solcat d’arrugues, esguerros de la genètica i de la natura. Hi ha retrats lleument tocats de melangia. Pensem, posem per cas, en els de Gabriel Cualladó, els anys cinquanta de la trista Espanya de la postguerra.

L’Alba retratada per l’Albert Carreras és una obra tècnicament perfecta, i és com si el blanc i negre ens avisés de la intemporalitat de la bellesa. Intemporalitat o atemporalitat, decidiu-ho vosaltres mateixos. ¿És la cara d’una nina? No, perquè una nina de cartó o de porcellana mai no faria la cara d’un fingit estranyament que fa l’Alba. Sort, bella noia, que no t’has fet la clenxa al mig. Altrament, la simetria ens hauria esglaiat molt més. Feta a la part esquerra, és com si un senyal ens advertís que aquesta serena bellesa –que, d’altra banda, podem imaginar xarbotada de cop per una ànima neguitosa i arrauxada—, com si aquest precís aliatge entre la llum i l’ombra acordades pel fotògraf, de sobte se’n poguessin anar en orris. I no, l’Alba és certament preciosa i el reflex d’aquesta semblança, en la foto de l’Albert, també. Però, què voleu que us digui, jo sempre tinc com un desig que l’eternitat de l’instant sigui revocable. I –no t’ho prenguis malament, Alba—, com que no tens cap dent corcada o ni tan sols trencada, com que els cabells són negres com l’estalzí, sense cap taca, i el nas delicat com l’anseta d’una tassa victoriana, llavors m’he d’imaginar que la clenxa a una banda pot al·ludir als dies que vindran. A una lleugera imperfecció. Els dies de l’envelliment de la pell però de l’enriquiment del cor.

Jordi Llavina

_

© Albert Carreras & Lourdes Rué, 2017. Amb la tecnologia de Blogger.