BLOW UP

Tres mesos fa, que em va caure a les mans una petita publicació de mida (17x12) però gens a menystenir pel que fa a contingut. Tant que després de llegir-la, seguidament la vaig tornar a rellegir. Es tracta de l'obra BLOW UP BLOW UP, de Joan Fontcuberta, publicada sota el segell d'editorial Periférica. El pròleg, a càrrec d'Iván de la Nuez, s'inicia amb aquestes paraules “Joan Fontcuberta és el menys literal dels fotògrafs (...) i, probablement, el més literari de tots”. Es repassa en aquests primers capítols no només la trajectòria professional del reconegut fotògraf si no també la visió més personal i la rellevància de la seva obra al llarg del temps. En aquest punt es compara Joan Fontcuberta amb Robert Louis Stevenson, Rainer Maria Rilke, Edgar Allan Poe, Oscar Wilde i d'altres, amb els quals comparteix la lluita per un reconeixement artístic -aprofitant l'avinentesa em prenc la llicència de remarcar que em sorprèn novament i tristament, l'absència de noms femenins en aquesta llista d'il·lustres intel·lectuals i artistes, però tot i que aquesta és una visió estrictament personal, sincerament crec que és de justícia dir-ho en veu alta-. L'obra de Fontcuberta, propera a la literatura i a altres formes artístiques immerses en la ficció, s'alimenta d'aquesta i es reinventa a partir de la mateixa.

Enllaçant amb el pròleg, la part central de l'obra explica Blow Up, una pel·lícula de culte amb una genealogia si més no curiosa. Blow Up neix amb Sergio Larrain, fotògraf xilè nascut el 1931, qui a París fa una fotografia d'amagat a una parella d'enamorats. Una imatge que no va passar desapercebuda al seu amic i escriptor Julio Cortázar, el qual s'inspira en l'atmosfera generada en la fotografia i escriu un conte “Las babas del diablo”, inclòs en una recopilació que veuria la llum el 1959. Més tard, és Antonioni qui llegeix el conte i decideix que aquest sigui el punt inicial de la seva pròpia història. I així, l'any 1966 apareix Blow Up sota l'aparença d'un thriller, i on el protagonista és un fotògraf, Thomas, que prenent unes instantànies robades recull l'escena romàntica d'una parella en un parc londinenc. Una vegada rebel·lat el carret, Thomas, en comença a treure còpies, amplia també els negatius més i més fins obtenir unes imatges de granulositat i desenfoc extrems. I amb una minuciós i delicat visionat, el fotògraf veu un cadàver al terra i l'ombra de l'assassí. Desconcertat, retorna al parc on descobreix el cos sense vida. Al final de la pel·lícula allò real, imatge i il·lusió es confonen. Però el cicle iniciat per Larrain, es tanca quan el 2003 Fontcuberta és invitat com a professor a la Universitat de Harvard i en el marc del seu curs projecta la cinta de 35 mm de Blow Up, aleshores se li va acudir la idea: buscaria la seqüència en la que Thomas comença a ampliar compulsivament els fotogrames de l'escena al parc fins descobrir el cadàver, i aleshores Fontcuberta portaria al laboratori el fotograma de la revelació, el col·locaria al porta-negatius de l'ampliadora i reprendria de nou aquest procés frenètic i progressiu a partir del moment en que Thomas, a la pel·lícula, es detenia. El resultat és que la imatge enlloc de proporcionar més informació visual de l'escena ara esdevé una informació intrínseca del propi suport de la pel·lícula (el gra, les ratllades, els blancs i negres...). Aquest és l'origen de Blow Up Blow Up que consta d'unes exagerades ampliacions fotogràfiques i invita a pensar sobre l'amenaça de la falsedat inevitable de les imatges.

Blow up, © Lourdes Rué 2011

Més enllà de la història, al llarg de la lectura se m'ha generat una idea central, extraordinàriament constant i obsessiva. Com pren una nova vida quelcom que hagués pogut quedar a l'oblit? Com es reinventa una història? Es tanca amb Joan Fontcuberta el cicle iniciat per Larrain? Quin és el poder d'una idea inicial i com pot sobreviure al llarg del temps? Una vida inicialment creada, és adquirida per algú altre, és modificada i esdevé la llavor d'una nova idea.

Preveure la vida de qualsevol expressió artística escapa de tota racionalitat. Només cal recordar quants exemples ens vénen a la memòria quan pensem en autors que han rebut el reconeixement que es mereixen a pòstum. Potser la clau, és deixar volar les idees, que siguin alterades, que prenguin noves formes, noves vides, però amb una constant que és inalterable, el temps: ha de ser en el moment adequat.

Si és així, aleshores el temps aquí hi té un paper fonamentalment. És cert i és ben sabut, que el temps no avança per tothom a la mateixa velocitat o bé tothom que viu a una mateixa època no es troba al mateix temps. Potser és el temps el que ens oferirà noves mirades a històries que avui passen desapercebudes, potser en forma de lectures, fotografies, pel·lícules... o bé, fins i tot, en un format que encara avui ni ens imaginem. I potser també els espectadors en seran uns altres. Potser haurem d'aprendre que cal també “llegir” imatges i “visualitzar” l'escriptura. Avui, pot ser un bon dia per començar.

Lourdes Rué

_

© Albert Carreras & Lourdes Rué, 2017. Amb la tecnologia de Blogger.