CAP A LA SENZILLESA



La vida ja és prou embrollada per a què ens l'anem enrevessant nosaltres mateixos. En la fotografia vivim instal·lats en una amoïnant revolució permanent i la complexitat digital sense cap camí evident fa que un, finalment, vagi plantejant-se el retorn (que no l'abandó) del digital. Cada cop estic més convençut que la senzillesa d'una bona història no requereix grans artificis arquitectònico-digitals. Un blanc i negre elegant, un gra adient, un bon enquadrament... no són necessaris massa components més per versificar alguna cosa reconfortant. I aquest cap de setmana he pogut fer tres fotografies que crec que van per aquest camí.

El Pau Bandarra en plena efervescència, té un gest immens, s'asseu al costat d'una dona, que es troba a les antípodes del que està succeint en una plaça rebotida de gent ballant amb evident col·lapse de cervesa a les venes. Un segon més tard la complicitat d'un gest elegant crea una d'aquestes bones històries.

Pau Bandarra i una senyora, © Albert Carreras 2011
I un parell de nens, curiosos com ningú, el primer, investigant el bombo que li ha fet tremolar literalment el tòrax segons abans, s'hi agafa i vol pujar-hi per descobrir-ne el secret.

I en Guillem, que al veure un teleobjectiu que l'apunta mig d'amagat no dubta en fer el gest de curiositat, aixeca el caparró per xafardejar què deu estar fent un safraner com jo amb un element no identificat apuntant en direcció seva.

Investigant el bombo, © Albert Carreras 2011

En Guillem encuriosit, © Albert Carreras 2011

En la fotografia, com en la música, la senzillesa no vol dir mai manca de força narrativa. I per aquest camí anem tirant, buscant històries cada cop més humanes i menys sintètiques.



_

© Albert Carreras & Lourdes Rué, 2017. Amb la tecnologia de Blogger.