NUS DAVANT LA PRÒPIA CÀMERA

Fa uns dies vaig penjar un post que es titulava Nus davant la càmera, una mena de primera reflexió ràpida sobre aquesta fascinació universal cap al cos humà nu. De fet el tema requeria donar-hi altres tombs, emplaçats en successius posts i s’acompanyava amb l’entradeta de l’exposició “Naked before the camera” que es pot veure al Metropolitan de Nova York.

Però què passa quan el nu i la càmera es comparteixen? Quan el subjecte i el creador de la fotografia són la mateixa persona. ¿D’on deriva el treball en l’autoretrat absolut, el nu davant la pròpia càmera?

Les temàtiques obsessives amb el retrat nu provenen de la pintura contemporània i és possiblement Lucian Freud, nét del psiquiatra, qui va posicionar pictòrica però molt fotogràficament la presència vulnerable del cos nu, masculí en aquest cas, davant el repte de compartir-ne l’obra pròpia final. Anteriorment Alberto Durero (s.XVI) ha estat considerat el primer mestre en dominar l'autoretrat nu, elevant a qualitat la valentia davant la identificació d’allò del que no acabem, per molt que se n’abusi socialment, de saber-ho tractar. La intenció de Freud era posicionar l’espectador en una atmosfera incòmoda, molt exagerada pel realisme de les seves obres, però en clar diàleg honest.

A l’anterior post ja parlava d’una de les qualitats necessàries de l’objectiu final de les obres, l’honestedat del fotògraf (o fotògrafa). Les intencions alhora d'exposar un treball són les autèntiques valedores de les obres resultants, és la intencionalitat la qui estableix la puresa del fotògraf, la del seu treball. Francesca Woodman va ser una de les brutals creadores en aquest àmbit, en plena coexistència del pla emocional amb el creatiu. Avui en dia nous creadors contemporanis han tractat el tema de l’autoretrat nu d’una forma immensament honesta, on l’exhibició (habitual en la fotografia comercial, eròtica i evidentment en la pornogràfica) queda exiliada a l’ostracisme i on l’expressió corporal o atmosfèrica de l’obra és la que justifica la nuesa, punt d’atracció per una banda i de profunda i clara expressió per l’altra. D’entre aquesta munió de creadors us en destacaria dos (o tres). En primer lloc la fotògrafa-artista Miru Kim, que apareix nua a les seves fotografies sempre en contrapès als ambients hostils dels extraradis o dels límits de l’abandó social, la seva nuesa és una arma contra un ambient inhòspit, una artista dotada per transformar la vulnerabilitat en fortalesa.

Old Croton Aqueduct, Bronx, NY, © Miru Kim
L’argentina Paula Herrera construeix dia a dia una identitat fotogràfica on la desorganització i el caos es contraposen amb la seva figura nua, que dota de l’harmonia necessària a les seves obres. En constant torsió, l’expressió beu dels grans temes universals que versen des de l’erotisme a la mort, la bogeria o l’absurd. Tot capturat en un moment present. Plena composició harmònica, tot i els seus punts de partida.


L’autoretrat, en plena honestedat, és un estat d’ànim, compartit. De difícil explicació, necessària investigació de qualsevol fotògraf, qui l’ha practicat en procés creatiu. En l’autoretrat convergeix alguna cosa veritable que flueix inconscientment, que pot estar successivament guiat, en un fil narratiu, o pot mostrar independentment la força o la capacitat d'expressió emocional. Finalment, l'autoretrat pot ser també un exercici constructivista com en les magnífiques obres de Crisitna Nuñez amb “The self portrait experience”, un projecte social i obert a través de l'exploració de l'autoretrat en moments de màxima dificultat.


Untitled, © Santocileo 2010
The Fury, © Cristina Nuñez 2011
La vulnerabilitat del nu, i no només en l'aspecte físic, és un topall contundent, però l’obra final necessita de l’espectador per tancar el cercle. Un cercle que per davant de tot ha de ser honest i autèntic.



.

_

© Albert Carreras & Lourdes Rué, 2017. Amb la tecnologia de Blogger.