EL FOTÒGRAF I EL CRÍTIC MUSICAL

Fa dies que li tinc pendent a l'amic Jordi Vidal una entrada al blog parlant sobre el monstre d'exposició que té al MVR. Ara que, de fet, al relatar-vos-ho d'aquesta manera, al tractar al pistoler número u de les trinxeres musicals del país "d'amic" em posiciono alhora d'explicar-vos perquè heu d'anar fins a l'Espluga de Francolí per veure la seva mostra.

El títol sembla dir-ho tot Salvat pel Rock'n'Roll estirant del fil de com poèticament el rock, o la música, han estat messiànics en les vides d'unes quantes celebrities (o així és com ens ho volen vendre, perquè queda refotudament bé dir que sense el rock haguessin acabat tots yonkis en una cuneta). L'exposició però no va d'això, versa sobre com la imatge ha estat la millor aliada de la música, un autèntic pulmó per a ella. ¿Com es pot fer entrar aquesta grandesa sense escoltar-la? Doncs amb el cop d'efecte d'un fotògraf que sàpiga recollir, seleccionar i entendre qui té davant interpretant, que presenti correctament el que fa i el que diu, que resumeixi la força d'aquell gest. Que acabi, amb l'excusa, creant una nova obra tan valuosa com la interpretació del subjecte. De fet tot això és el que trobareu a l'exposició de Jordi Vidal.

Iggy Pop, © Jordi Vidal

Però n'hi ha més.
Han saltat de la mostra aquelles celebrities enganxoses i perpètues. Potser en podreu trobar un parell o tres, en tot cas no quadra amb la col·lecció de passis de premsa que, dins una vitrina, acompanyen la mostra: ACDC, Clapton, Kiss, Beyonce,  Cohen, ZZ Top, Ben Harper, Franz Ferdinand, The Who, Springsteen, Rolling Stones, Rod Steward... perquè en Vidal ja els ha fotografiat a tots, almenys dos cops (per dir-ho d'alguna manera), el que passa és que l'exposició té mà esquerra i ha apostat per les autèntiques fotografies de música, on l'impacte del moment decisiu és més important que el subjecte. A vegades les grans construccions no són d'infraestructures o de cartell, sinó d'autèntics professionals de l'ofici. Resumint, la foto és bona perquè crea instantàniament una nova història.

Capullo de Jerez, © Jordi Vidal
Més encara.
Amb aquesta exposició Vidal tanca el cercle, el fotògraf i el crític parlen. Sentir parlar de música a Jordi Vidal t'obliga a començar a prendre notes mentals, fins al punt de necessitar desesperadament una llibreta i un llapis, eina que escriu fins i tot sota l'aigua, per si de cas hi ha alguna referència mentre s'està en aquest medi. I això també és present a l'exposició, el filtre del crític musical està a l'altre costat de la balança, fent de contrapès al fotògraf.

Una mica més.
El món de l'espectacle, la música, la dansa... però contraposadament a això l'exposició dóna una sacsejada en una última selecció de fotografies que es titulen l'Espectacle del món. Aquí he de confessar que jo no acabava de veure clar com l'espectador reaccionaria de, per exemple la vitalitat de Ray Charles, a una sèrie de fotografies de forta contundència social fetes a l'Índia i Cuba. Ara veig que la cosa és més que encertada, autèntica realitat humana... com passem, i ho fem cada dia, de la felicitat d'una cançó a la penúria d'una situació. La música és molt més que una distracció ociosa amics.

De les dues sèries de contingut social exposades, em quedo amb la de Cuba titulada La Edad de Oro. Faig trampa. La destaco perquè sé com està feta. A corre-cuita, en un hospital amagat de Cuba. La destaco, perquè sé com de difícil és fer una obra semblant en tan poc temps. Feta en minuts. Ni plans, ni mil fotografies per seleccionar. Dues càmeres, poques pel·lícules i disparant de pressa. El resultat el teniu ara en un museu, un bon lloc per deixar envellir la fotografia.

La Edad de Oro, © Jordi Vidal 


Salvat pel Rock'n'Roll
Fotografies de Jordi Vidal
Fins el 31 de desembre
Museu de la Vida Rural
l'Espluga de Francolí

_

© Albert Carreras & Lourdes Rué, 2017. Amb la tecnologia de Blogger.