ENAMORAR-SE D'UNA FOTOGRAFIA

Que t'agradi una fotografia depèn de moltes coses, possiblement la més significativa sigui la quantitat i qualitat de fotografies que hagis vist a la teva vida. El cervell humà és una immensa màquina de processar imatges, les llegeix a una velocitat indescriptible i les registra en un lloc complicat de definir. A més treballa dins un procés d'aprenentatge, cada cop ho fa més bé. En pot emmagatzemar milers de milions. Una fotografia que heu vist abans, ni que hagi estat només per un segons, la tornareu a reconèixer molts anys després. El cervell l'ha processat i la té a disposició. El cervell treballa així amb les imatges de rostres, de llocs...

Una altra cosa és quan dediqueu més temps del compte a mirar una imatge. Quan aquest temps en que el vostre cervell està processant la imatge s'allarga més del que realment necessitaria físicament. Aquest mecanisme és una mica més complex, el podríem definir com el fet d'enamorar-se d'una fotografia. I us hi enamoreu de tal forma que molts cops les persones hem hagut d'incloure permanentment aquestes imatges en la nostres vides, un quadre en una paret, un retrat a la tauleta de nit, una postal a la nevera, un fons d'escriptori...

Per enamorar-se d'una fotografia cal que s'alineïn uns quants mecanismes, també de difícil definició. Però m'atreviria a dir que, a part de l'objecte de la fotografia en sí, hi juga un paper fonamental la feina del fotògraf, com ha transportat la realitat en aquell marc delimitat, com l'ha il·luminat, com ha manipulat les ombres i les llums o com ha enquadrat la composició per aconseguir que la nostra mirada no escapi dels límits de la imatge i segueixi recorrent la fotografia fins a passar-se del temps que el cervell necessitaria per emmagatzemar-la. Aquí tindreu una bona fotografia.

Avui m'he quedat embadalit amb les dues fotografies que us poso a continuació. Les dues són fetes pel fotògraf lleidatà Emili Gausí, datades possiblement al voltant dels anys 20. Són dos retrats del que possiblement eren dues germanes que van compartir perruquera i camisa per fer-se la fotografia. Quina història fou la que les portà a fer-se fotografiar és la primera pregunta que em ve al cap mentre els mes ulls corren per dins els límits d'aquests retrats, on el mestratge del fotògraf Gausí va decidir envoltar-les en un negre absolut que les dota d'una atmosfera fotogràficament impecable i molt avançada per l'època.

Sense títol, Fotografia d'Emili Gausí a Lledia ca. 1920

Sense títol, Fotografia d'Emili Gausí a Lledia ca. 1920

_

© Albert Carreras & Lourdes Rué, 2017. Amb la tecnologia de Blogger.