EL BLANC I NEGRE ÉS INDESTRUCTIBLE

El blanc i negre és indestructible. Neix amb la fotografia, ha viscut i viurà fins al final de la fotografia. S'ha mutat indefinidament, amb mil processos analògics i deu mil cinc centes tecnologies digitals, i ho farà en la postfotografia fontcubertiana si cal, i amb el que vingui després, també.

L'any 1986 a Les Rencontres d'Arles es donava entrada a la fotografia a color; llegeixo en un article d'Àlex Vicente, que els fotògrafs de mitjans dels 80 van posar el crit al cel quan van veure entrar el color a la Meca dels festivals de fotografia. Creien que Arles no podia deixar campar fotos tan rudimentàries, populars, banals... estaven segurs de que el color era a les antípodes de la fotografia artística... s'equivocaven. La fotografia té la vida que li donen els qui l'inspiren i això no respon a que quatre teòrics vulguin compassar els destins del gènere indicant les modes o el que és més elèctric en un moment o altre. El color no només va entrar a Arles, sinó que el va dominar tres dècades. Ara els directors del festival decideixen, per sorpresa general, dedicar una edició sencera, la 44a, al blanc i negre, en un moment que la tendència fotogràfica dels canònics semblava anar-lo deixant arramblat, mig abandonat, com a recurs inclús simplista, o pseudopoètic... i es tornaven a equivocar. Arles "in black" ha estat una autèntica joia, i un èxit com feia anys que no transpirava el festival; segons em comenten els qui el freqüenten, perquè jo he tingut la sort d'estrenar la visita a Arles en la ja mítica 44a edició.

Exposició d'Hiroshi Sugimoto "Coleurs de l'ombre"
Arles 2013 no només és blanc i negre, entre la cinquantena d'exposicions hi ha grans propostes en color i de gran nivell. Però no ens emocionem tampoc. Elogis els que toquen. El festival està a la cresta de l'avantguarda fotogràfica actual i això aboca a propostes arriscades. Per fer brega ja us avanço un nom, Wolfgang Tillmans, amb una exposició que no només em va decepcionar. Tillmans, multipremiat i reconsagrat artista-fotògraf, gaudeix a Arles d'un espai destacat, entre les primeres espases d'autors que encapçalen el projecte d'enguany, però a mi em va provocar el pensament de "no perquè facis les fotografies més grans captaràs el meu interès", fotografies desconnexes, frívoles i sense cohesió. Per manca d'interès, no vaig entrar ni a mirar d'esbrinar què ens volia explicar l'alemany. Crítica també per algunes propostes orientals que transpiren de la fotografia japonesa, sempre al límit, com les sèries de contactes de Daido Moriyama, tot i que a nivell general hi ha poca teca underground, quota coberta potser per les intencionades fotografies descuidades del colombià Miguel Ángel Rojas.

A la contra tres monstres, en aquest ordre: Sergio Larraín, Gordon Parks i Hiroshi Sugimoto, els tres diamants del festival, imprescindibles, amb tres estils totalment oposats i d'una lucidesa i cohesió impecables. Ja no hi entro perquè els tres gaudiran de post a banda al blog. A aquesta tríada hi sumaria la intervenció d'Alfredo Jaar, xilè també com Larraín, que amb la llum de protagonista fa una repàs al fotoperiodisme al servei del poder a l'Église des Frères-Prêcheurs.

Exposició d'Hiroshi Sugimoto "Revolution"

Intervenció d'Alfredo Jaar


Magnífiques també les exposicions de mestres consolidats com Jacques Henri Lartigue, un clàssic del XIX, tan genial com ociós, Guy Bourdin, amb visions sensacionals barrejades amb material més elemental, i també les d'autors contemporanis com Michel Vanden Eeckhoudt, dominador de l'autoretrat i del blanc i negre a parts iguals, i el sud-africà Pieter Hugo, que juntament amb Sugimto, són els únics amb doble presència als espais d'Arles. A mig camí, instal·ladada entre el "ni fu, ni fa" Viviane Sassen, interessant per mostrar el seu treball paral·lel a la fotografia de moda.

I descobertes realment genials, com la mostra que els americans definirien com breathtaking, l'impecable treball de Robin Hammond sobre Zimbabwe, o l'enigmàtica exposició de fotos de la NASA a Mart filtrada per Xavier Barral, a banda també, de poder veure els captivadors i divertidíssims Afronauts de Cristina de Middel i uns excel·lentíssims ambrotips de Craig J. Barber que quallaven en l'univers de tècniques però que estaven museogràficament molt mal presentats, potser en un dels pocs espais mal resolts de cara al públic juntament amb l'exposició de Jean-Michel Fauquet, gairebé invisible per manca de llum, segurament a petició del mateix autor.

I ja que parlo de desplegament expositiu, la nota general dels espais a Arles és molt alta, fregant la matrícula. Espais post-industrials per una banda, amb aquella decadència que tant agrada als fotògrafs, sostres centenaris i paviments originals en naus immenses pladurades per acollir laberíntiques mostres. I per altra banda, els espais del centre històric, les esglésies i els convents desconsagrats i amb fínissimes escenografies, tot emmarcat per l'ambient d'Arles, els carrers estrets, el pòsit espanyol que gasta i l'omnipresència de Van Gogh i de les aromes provençals.

Exposició de Sergio Larraín

Exposició de Sergio Larraín

Exposició de Michel Vanden Eeckhoudt

Exposició de Gordon Parks

Exposició de Robin Hammond

Exposició de Jacques Henri Lartigue

Fotografies: © Albert Carreras, 2013




_

© Albert Carreras & Lourdes Rué, 2017. Amb la tecnologia de Blogger.