MÀSCARES (Sobre el retrat I)

Fa uns dies em van fer unes preguntes per a un treball sobre el retrat. Acudint a l'entrevista vaig començar a fer tombs sobre el concepte del retrat, mirant de recordar com es tracta implícitament quan la reflexió no es fa amb veu alta.

© Dorothea Lange, 1936
Què és un retrat? Què ens mostra? Quanta informació en podem extreure i quan de fidedigne és aquesta informació? Perquè es fa? I, sobretot, perquè ens agrada? (no el fet de sortir-hi, que això ja depèn, sinó de mirar-lo). 

El retrat fotogràfic és el primer objecte de la fotografia, podem fotografiar moltes coses, però res ens imanta tant com un retrat, com uns ulls que dominen una situació, com un rostre que ens narra subtilment una història.

Possiblement la nostra relació amb les càmeres està fent evolucionar el comportament dels individus davant del retrat. De ser una acció transcendental a mitjans del segle XX, a un producte més habitual a les acaballes de segle, fins a convertir-se actualment en un bé més que periòdic. I el famós somriure voluntari, aquest "lluíssss" nostre, el "patataaaaa" d'altres i el "say cheeeseee" dels anglosaxons, fórmula per posar-nos màscara. El somriure és senzillament la millor careta que ens pot protegir d'un retrat, perquè si no el provoquem podem aparèixer nosaltres mateixos. Aquest somriure aconseguit possibilita que aquella fracció de segon plasmada no ens faci mostrar el nostre uròbor, o que ens faci semblar més reals i menys contents del que se suposa que hauríem d'estar. Aquest somriure és el malson de qualsevol fotògraf que es proposi treballar bé el retrat, un element de difícil superació, necessari d'esquivar (si no és que resulta sincer), un element que impossibilita qualsevol narració perquè empasta tota la composició amb un element intrús.

Fer un bon retrat requereix temps i confiança, necessita que el retratat adopti una actitud sense màscares, o almenys sense màscares aparatoses. A vegades necessita sessions llargues, on la convivència amb el fotògraf acaba per alleujar la situació i permet explorar el que ens interessa: la condició humana que, per definició, no pot presentar sempre un somriure d'orella a orella. D'aquí en podrem extreure un retrat magnífic, que ens explicarà infinitat de coses, que ens captivarà. 

Deixem de banda si la informació que rebrem a través d'un retrat és real o no, al final tampoc ens interessa tant el realisme. Com en el cinema, la fotografia ens pot emocionar sense haver-li d'exigir veracitat extrema.

Menonos, © Jordi Ruiz Cirera


_

© Albert Carreras & Lourdes Rué, 2017. Amb la tecnologia de Blogger.