JOHNNY WINTER

© Lourdes Rué, 2013

Mai he cregut en els estereotips. La raó és senzilla. En el meu parer, responen senzillament a una simplificació totalment gratuïta i injusta de la realitat. Tanmateix, si els agaféssim com a patró, ens atreviríem a imaginar el bluesman amb l'interior més negre i l'aparença més blanca de tota la història? 

Òbviament, la resposta seria negativa, però la realitat ens demostra, amb contundència i tossuderia, la seva riquesa. I la resposta té un nom propi. Johnny Winter. 

Johnny Winter, originari de Texas i albí de naixement, és la llegenda blanca del blues. Poca presentació necessita aquest gran músic americà que el 25 d'abril de l'any passat va actuar a la Sala Barts de Barcelona i, que avui dijous 17 de juliol de 2014 ha mort a Zuric. El motiu de la seva actuació, a Barcelona, era la presentació del seu llavors darrer disc “Roots”. Un magnífic treball que representava també el despertar del de Texas. Amb els seus gairebé 70 anys continuava pujant als escenaris i demostrant, malgrat no tenir la vitalitat de joventut, que mantenia intacta i engrandida, segurament gràcies també a l'edat, l'essència del rock i del blues. Amb un llarg recorregut al món de la música on s'inicià a la dècada dels 60, s'havia alimentat del rock, funk i el garage més salvatge. I és que la llegenda viva del blues era ja un fenomen de masses a la dècada dels 70, i encara a l'abril del 2013 després de més de 40 anys, fou un luxe poder gaudir d'aquest virtuós de la guitarra que continuava pujant als escenaris als seus 69 anys i demostrant perquè era un dels millors guitarristes de la història. 

El públic de l'actuació, avançat en edat, amb personalitat i diversitat d'estils, es mostrava ja entregat abans de que aparegués la llegenda, i inspeccionava l'escenari amb atenció. Al meu costat, un noi d'edat per sota de la mitjana de la sala, em comentava que el mestre ja tenia el tamboret a punt. A la primera fila, i sobretot als laterals, els fotògrafs i els més fans dels fans preníem posició. Més enrere, una noia japonesa em va cridar l'atenció, en una breu conversa, em comentà que havia vingut expressament i sola perquè no es volia perdre l'oportunitat de viure un concert del gran Johnny Winter. La sala s'anava omplint, amb calma, potser també es podria considerar com un indicador de l'edat del públic, i perquè els més fans dels fans ja estaven ben col·locats. Tant a la platea com a les llotges de la sala, els buits anaven omplint-se i les butaques buides desapareixent. La diversitat d'estils en el públic era sorprenent i feia palès el gran poder de convocatòria del llegendari i irrepetible Johnny Winter. 

Una curiosa presentació fou el preludi de la seva entrada. I extraordinàriament puntual a la cita, apareixia. Amb jersei negre, barret fosc, la seva llarga cabellera rossa i amb la mirada penetrant. Als seus 69 anys engegava amb energia, trepitjant fort amb un primer tema de “Johnny B Goode” de Chuck Berry i amb “Good morning little schoolgirl” que ja van fer vibrar la sala. Més endavant començava un repàs amb versions pròpies de diferents obres de la història del blues i del rock. Al seu costat la banda actual que l'acompanyava, Paul Nelson a la guitarra, Scott Spray al baix i el genial Tommy Curiale a la bateria. 

Amb una destresa i una digitalització sublims amb la seva guitarra, la història del blues i el rock anaven fluint màgicament, amb sentiment i passió per la música. Gaudir de la música de Johnny Winter, i veure'l a l'escenari, suposa enfrontar-te amb els orígens del rock i el blues, però també poder ser testimoni de la seva història i viure-la en primera persona.

Lourdes Rué


© Lourdes Rué, 2013


© Lourdes Rué, 2013

_

© Albert Carreras & Lourdes Rué, 2017. Amb la tecnologia de Blogger.